Temps de Coro

Poc a poc sembla que va tornant l’estiu mentre la calor va desdibuixant les rutines. Desmuntem els sòlids esquemes dels períodes hivernals, anem difuminant els horaris i alleugerint els rígids tempos de treball. Si el fred ajuda a jerarquitzar, la calor és, sens dubte, un dels millor aliat de l’anarquia. Després de Sant Joan els petits hàbits i rutines s’impregnen d’un clima relaxat i estranyament festiu. És curiós comprovar com, tot i els múltiples canvis que anem fent al llarg de la vida, l’esquemàtica organització del calendari escolar resta inalterable al pas del temps.

Quan arriba l’estiu molts intentem distanciar-nos del nostre dia a dia per aparcar vicis, corregir manies i apaivagar l’estrès. Cerquem aquella distància física que, al capdavall, t’acaba aportant una distància emocional. Alguns marxen a l’altra punta de món, d’altres canvien de residència i, la gran majoria de mortals, intentem canviar alguns petits detalls de la quotidianitat. El meu canvi, per simplista que pugui semblar, consisteix en canviar de bar. Si a l’hivern, com he escrit algunes vegades, és temps d’Inzòlia, l’estiu és temps de Coro.

Quan el sol comença a perdre la seva intensitat és l’instant idoni per instal·lar-se a la terrassa del Coro. És el moment per quedar amb els amics, retrobar a vells coneguts i prodigar-se entre la vilafranquinistis imperant. Un te fred i unes patates amb suc acostuma a ser un bon preludi. Som una vila de costums i l’estiu és, sens dubte, temps de Coro.