Pagant hipoteques

Quan es tracta d’atacar a l’Església gairebé tothom s’hi apunta. A casa nostra és un esport força consolidat. El franquisme va crear unes trinxeres tan profundes que avui, tot i que molts no l’hem viscut, encara en paguem les conseqüències. Intentar aplicar uns esquemes  estereotipats a una realitat que fluctua només contribueix a crear nous fantasmes. Molta gent viu encotillada pels tòpics del passat i, en consonància, interpreta moltes situacions amb criteris caducats. El franquisme –i la seva resistència- va crear uns motlles tan persistents que, encara avui, en paguem la hipoteca.

Part del paper que va interpretar l’Església durant el franquisme és totalment condemnable. Ara bé, això no invalida la globalitat de l’obra. És a dir, no hem d’oblidar que moltes de les reunions clandestines es van fer en rectories. La infinitat de sensibilitats que configuren l’Església obliga a ser cautelós a l’hora d’emetre segons quins judicis. Els matisos i la diversitat de l’Església invaliden la gran majoria de generalitzacions.

Aquí, però, acostumem a viure dels clixés i acceptem de forma natural que existeixin determinats lobbies ecologistes, però neguem de forma enèrgica el paper de l’Església en els debats polítics. La setmana passada fent la declaració de la renda vaig marcar la casella de l’Església i una funcionària –amb tota la bona intenció del món- em va preguntar, fins a tres vegades, si n’estava convençut. Algunes hipoteques sembla que no caduquin.