El no d’automat

El passat divendres caminant pel centre de Vilafranca, en concret pel carrer de la Cort, vaig topar-me amb un nen de 7 o 8 anys que cridava com un boig a la seva mare: “No vull venir amb tu!”. La mare ,amb els nervis a flor de pell, davant de l’espectacle que li havia muntat el nen en ple centre de la vila li preguntava que digués perquè no volia anar amb ella. El nen entre plors i crits va deixar anar: “no, no vull perquè no vull, i és que sempre tinc jo la culpa de tot”.
Tot i la meva intriga per saber quina era la culpabilitat total del nen, la cosa va quedar aquí. I jo, la mare i nen vam seguir camins diferents.
Però tot just dimarts, escoltant en el telenotícies com Puigcercós, líder accidental del partit, es defensava de les acusacions de mobbing a funcionaris no afins i de falta de maduresa per estar al Govern de Catalunya vaig pensar en aquell nen i en aquella gran resposta: “no, no vull perquè no vull, i és que sempre tinc jo la culpa de tot”.
 Els hi ben juro que l’associació d’idees va ser instantània i sense cap premeditació, de cop van venir-me el cap tot de negatives del partit republicà (cosa folklòrica, això de republicà). El no a la Constitució Europea, el no al túnel de Bracons, el no a la línia d’alta tensió, el no a la remodelació del Govern per part del President Maragall, el no a la nova llei electoral, el no al Quart Cinturó… i l’últim hit dels republicans: el no a l’Estatut de Catalunya. Són uns no molt legítims com a força democràtica i lliure que són, només faltaria. Però els republicans s’haurien de començar a plantejar, ara que ja són al Govern, si aquests “no” típics d’oposició i quasi autòmats en una oposició democràtica els estan posseint i ara ja s’estan convertint en un tics que els surten  de memòria sense escoltar. Els quedaven molt bé aquests “no” quan eren a l’oposició i no tenien cap responsabilitat de govern, però per sort o per desgràcia, ara són el govern i els toca manar i prendre decisions. De fet, ja començaria a ser hora que abandonessin, o s’allunyessin, dels radicalismes fàcils i que aquelles mans netes i verges de poder que lluïen fa dos anys i es comencessin a mullar.
Per cert, el final el nen, tot i els plors, va anar amb la mare.