El lector potencial

Sempre m’ha agradat pensar que els lectors de la meva columna al 3d8 són noies joves d’entre 17 i 24 anys esveltes, amb la pell bruna, llavis molsuts, ulls blaus i unes corbes que et conduïen a l’abisme totalment disposades a satisfer els desitjos de l’escriptor de la columna. Però res. Llastimosament la realitat, amb contades excepcions, m’ha fet veure que entre el meu pensament ( digues pensaments digues-n’hi desitjos) i la realitat existeix un dicotomia, de moment, radicalment insalvable.I quan dic que la realitat em fa tocar de peus a terra és perquè sempre que se m’apropa alguna persona per preguntar-me si “jo sóc el Guillem Carol del 3d8” solen ser, en línia general, dones grans d’entre 60 i 80 anys. Els il·lustro amb l’últim exemple en que m’he trobat.
El passat dissabte em vaig veure obligat assistir a una missa en recordatori del germà de la meva àvia que havia mort la setmana anterior. La veritat, és que no coneixia al mort però com que conec la meva àvia m’hi vaig veure obligat. Per la meva àvia tot i més. Bé, per la meva àvia i per un sermó adoctrinant que em va predicar, de forma insistent, la meva mare ja que no havia anat a l’enterrament perquè aquella mateixa hora tenia un debat a ràdio Vilafranca. En fi, la qüestió és que vaig anar a la missa.

La missa l’oficiava mossèn Xavier. Un mossèn que no passa dels 40 anys i que tot sovint surt per la pecadora nit vilafranquina sense tenir cap mena de complex per ser l’encarregat de tancar les barres dels Pubs i discoteques. Amb el Xavi, fa força temps que ens coneixem. De fet, cada divendres ( sense excepció) passo per la rectoria per parlar una estona amb ell. Però bé, això no és del que volia explicar!

Només entrar a l’església vaig ser atacat per una dona d’uns 60-70 anys que em preguntava si era el Guillem Carol. Jo, que no ser mentir i menys en una església ( Déu me’n guardi ) vaig confessar-li que sí, que era jo.  La dona, tot emocionada ho va anar a comunicar a dues amigues seves que estaven al costat del piano practicant els cants de la missa. Les dones ( de també 70, 80 anys) van venir a saludar-me i felicitar-me pels “meus escrits” ja que a “casa sempre et llegim”. Jo, vaig agrair molt el gest (sempre t’agrada que et diguin això) i vaig corre a cercar la meva àvia que acompanyada de la meva mare ja havien anar a ocupar els primers bancs de l’església. I bé, va ser asseurem al costat de la meva àvia que em va venir assaltar una dona ( aquesta d’uns 70 anys) per què li confirmés el que jo era el Guillem Carol ja que “li havien dit unes amigues seves”. Jo, un cop més, vaig cometre la temeritat d’afirmar-ho ja que va ser pronunciar el “sí, ho sóc” que la dona em va agafar pel braç i em va fer pujar a dalt l’altar perquè volia que fos jo el qui llegís la Paraula de Déu. I bé, cap de les meves excuses devia ser prou convincent per oposar-m’hi, ja que quan encara no me’n havia adonat la dona havia anat a cridar a l’home que s’encarregava dels cants per comunicar-li. Així que ja em veieu, a mi allà dalt llegint la lectura del profeta Isaïes i d’un altre profeta ( que tot i que fa estona que hi penso) ara mateix no recordo el nom.
En fi, confio que aquestes dones tinguin netes…

 Article: “ El concert de Verges” de Salvador Sostres
La frase: “Només el plural m’impedeix declarar-me amant dels animals.” Ferran Caballero