L’estiu [El 3 de vuit]

No suporto l’estiu. La calor ho deforma tot. Aquesta intensa xafogor desestructura l’ordre i difumina els límits. Com més gran m’he anat fent la meva fòbia cap aquesta època de l’any ha anat augmentant. L’estiu –i concretament el mes d’agost- és una estació sense pautes ni horaris. Les botigues i els restaurants tanquen, els amics i familiars marxen i les rutines esdevenen inútils. És un període governat pel descontrol.

Els diaris canvien d’articulistes i les televisions recuperen sèries i programes de temps immemorials. Ara, si has de treballar ja és horrorós: no trobes a ningú a les oficines, arribes suat a tot arreu i les gestions –que normalment són ràpides i eficients- es converteixen en autèntics calbaris feixucs i interminables.

L’estiu destrueix les dinàmiques, fulmina els rituals i elimina les pautes. Aquesta calor infernal ens torna a tots una mica menys civilitzats. Per sort, només és una època de l’any. Poc a poc –després de la Festa Major de Vilafranca- tot torna al seu lloc. Retorna la rutina que ens ajuda a apreciar totes aquelles petites estridències que descompassen el nostre pautat ritme diari.