Un canvi de rumb

Vilafranca pateix un govern cansat, sense projectes clars i faltat d’imaginació. Un govern que porta instal·lat a la vila des de la restauració de la democràcia i que ha deixat de concebre la governació de la vila com un repte diari ple d’il·lusions i superacions constants per passar a concebre’l com una mera dinàmica burocràtica.
Vilafranca necessita un cop de timó que canviï des dels fonaments aquesta dinàmica agonitzant. La vila necessita obrir les finestres, aixecar les catifes i pintar de nou la façana. Portem massa anys de consistoris socialistes i ni que sigui per higiene democràtica la institució li fa falta un nou patró. És cert que aquests governs van començar amb energia, il·lusió i diàleg però amb el pas dels anys s’han convertit en l’antítesi dels seus inicis. Ara, ja no és un govern amb energia sinó una burocràcia de tristos engranatges sense projectes ni il·lusió i aquell diàleg inicial s’ha transformat en simples ordres de caràcter dictatorial que no deixen lloc a la mera confrontació dialèctica.
  
Quan un partit concep una institució pública com una extremitat més de la seva organització fins al punt de pagar amb diners públics interessos interns de partit, amagar informació a la resta de forces del consistori per tapar la seva evident inoperància o negar la validesa de les propostes de l’oposició amb la irrisòria argumentació que procedeixen de l’oposició és que la cosa no rutlla.

Ja no parlo de que el PSC no vol Vegueria del Penedès, de que els sous atribuïts són extremadament alts o del desorbitat creixement urbanístic que està patint la vila. Simplement parlo de dinàmiques i sinèrgies, de capacitat d’engrescar la població, de diàleg amb els vilatans, etcètera. Parlo de l’essència: dels fonaments.

L’Ajuntament vilafranquí amb el pas del temps se li han corcat els fonaments i abans no ens falli l’edifici necessitem urgentment un canvi d’arquitectes.  

Aquesta setmana el mega-super concurs : Guillem Casas amb “Polítiques de quotes”

La frase: “Jo no tinc res contra Al Gore o el sr. Torres… bé, potser sí” Guillem Laporta