Pena de mort

Ahir parlava amb un amic sobre la pena de mort. I bé: vaig dir-li que tot el que li estava dient ho havia escrit ja en un article del 3d8. En fi, aquí tens l’article: 

Saddam com a bandera

El dimarts passat parlant amb un amic sobre la brutal mort del dictador Saddam Hussein i les posteriors cròniques redemptores dels diaris progres occidentals va sorgir el debat sobre la pena de mort. Bé, de fet, l’únic que va aportar un bri d’intel·ligència a la conversa va ser el meu interlocutor ja que jo, davant la plena desconeixença que tenia sobre el tema i els seus avassalladors coneixements, em vaig limitar a escoltar i aprendre. Mira, un sempre he estat més partidari de callar i semblar imbècil que no pas de parlar i demostrar-ho. 
Bé, el fet és que em narrava, de forma entusiasta, una conversa que va tenir el plaer de contemplar entre dos grans personatges en que es defensava la pena de mort. 

Per una banda, un esgrimia com a defensa de la pena capital la vessant més primària i visceral de l’individu: els sentiments. Aquest primer, totalment jusnaturalista, defensava que si un desgraciat mata de forma intencionada qualsevol membre de la teva família tu tinguis el dret de exigir a l’Estat que apliqui la pena de mort sobre aquest individu. Ja que en certa manera fas justícia (un terme molt ambigu, per cert) i pots “salvar” a altres membres de la societat d’una possible reincidència d’aquest individu. 
Per altra banda, el segon personatge empunyava arguments molt més racionals. Ell, aplicant el principi de proporcionalitat, exposava que de la mateixa manera que quan una persona roba “X” quantitat de diners l’Estat li ha d’exigir, com a mínim, que retorni aquella mateixa quantitat robada, quan una persona mata a una altra, si partim de la base que totes les vides valen igual, aquest havia de ser castigat en igual intensitat respecte el delicte que havia comés. Així, si A mata a B, A també ha de ser matat en relació igualitària els fets perpetrats. 

Pel que fa el meu interlocutor el tenia molt preocupat el fet que aquests conferissin a l’Estat el poder de ser l’àrbitre de valor tan preuat com és la vida quan s’havien donat casos de total negligència estatal on s’havia acabat matant a un innocent. 
Jo, tot i els meus pocs coneixements, refusava frontalment la pena de mort. Ja no tant per un tema d’ineficiència estatal, que també, sinó per un tema de principis humanista-cristians. Partint dels principis penals de subsidiarietat i d’humanitat cap esser humà hauria de ser castigat amb la pena de mort. 

Ara bé, deixant de banda la conveniència de citada pena, és una mica fort que alguns intentin convertir la mort de Saddam en una bandera per l’abolició de la pena de mort. Ja he dit que estic radicalment en contra de la pena capital però d’entre les persones que s’han executat en els últims anys se’m fa difícil trobar algú que mereixi menys que Saddam convertir-se en bandera d’aquesta causa.