Més lluny: hem d’anar més lluny

Tinc la sensació que, com si fos un mandat diví, cíclicament em veig abocat a rellegir alguns dels manaments del polièdric filòsof Francesc Pujols en “La solució Cambó” per recordar-me que, com diu Martí Pol, a voltes aquest camí l’hem fet tantes vegades que ja ningú no se’n sorprèn.

Aquest cop el culpable de la relectura –a part d’un servidor que realitza pràctiques de masoquisme a diari- va ser l’astut portantveu de CiU al Congrés de Diputats i líder dels democristians d’Unió Democràtica. En fi, que a falta de millors lectures, se’m va ocorre llegir “Entre una Espanya i l’altra. De l’11M a l’atemptat de Barajas ” de Josep Antoni Duran i Lleida –que per cert, està molt ben escrit- just a continuació del llibre d’Alfons López Tena, “Catalunya sota Espanya. L’opressió nacional en democràcia”.
I bé, les conseqüències –a part d’anunciar que ens les pròximes eleccions espanyoles si es presenta Duran com a cap de llista de CiU hauré de repensar-me el meu vot- va ser corre com un desesperat a la tassa de bater per mirar de trobar una ràpida solució a les predicacions que s’hi llegeixen. No sé si és per això que Duran és democristià i està obligat a ser comprensiu amb el rival per convertir-lo a la fe veritable o per simples anhels personals de poltrones ministerials però el cas, és que l’hereu de Carrasco Formiguera ens ve a predicar en el llibre allò tan gastat, suat i malsonant de “fer pedagogia a Espanya” perquè entre tots “puguem sentir-nos còmodes i identificats amb el projecte espanyol”.

En fi: deixant a banda que la pedagogia s’hauria d’iniciar a Hospitalet i Cornellà, en tant que Espanya, sembla que aquest bon home no sigui del tot conscient –o no en vulgui ser- dels continus i incisius reversos que sucumbeixen a diari els interessos catalans quan passen per la capital. Però bé, això no seria greu si ara ens vingués tot de nou i haguéssim d’improvisar una ràpida solució al problema. Però resulta –ai las- que el fet no ens ve pas de nou ja que li va succeir al President Macià amb l’Estatut, ho relata Joan Sales en les cartes al poeta lleidatà Màrius Torres, ho escenifica Pujols en “La Solució Cabó”, li va passar a Roca en la “Operación Reformista” i al mateix President Pujol en els seus últims mandats. Així, que podríem afirmar que la innovadora formula durantiana ja fa anys –gairebé segles- que es predica de forma incansable. Ara, a més a més, ens diu que no en té prou amb la innovadora formula de la pedagogia sinó que vol ser ministre. Retornem a les paraules de l’excèntric filòsof Pujols: “Jo sempre he cregut que a la Lliga –ara seria CiU- l’autonomia de Catalunya li asseguraria el govern d’Espanya, però li trauria el govern de Catalunya de les mans”. En fi, doncs això. Ara per ara, si no es té el govern de la Generalitat –la prioritat per un nacionalista- costa d’entendre un atac a les espanyes.

Bé, em sembla que ja fa temps que hem arribat al cap del carrer repetint fins a l’extenuació les mateixes formules. Ens trobem enfront de dos projectes confrontats que ja no poden continuar ballant junts. Ara és un joc de suma zero: si tu guanyes jo hi perdo. I suposo que aquí ningú està disposat a perdre-hi més.