Resposta a l’article de Xirinacs

Ahir vaig rebre alguns mails sobre el meu article de Xirinacs a la “Torre d’ivori” del 3d8. Crec que no em vaig saber expressar bé. En fi, els que es van adreçar amablement els vaig contestar. Els que no ho van fer així dubto que els contesti. Aquí la resposta que vaig fer en un dels mails contestats.

<< X crec que no has acabat d’interpretar bé l’article o –segurament- no m’he sabut expressar com calia. Bé, sigui com sigui miraré de respondre el què m’has dit.

1. En cap moment dic que Xirinacs hagi fet una pobre trajectòria sinó que quan dic això em refereixo al president Lluís Companys del qual penso que la seva trajectòria va ser molt pobre i gràcies a la seva heroica mort se l’ha santificat. Quan dic això –de Companys- em remeto els seus primes articles publicats, a la seva vida en parella o a la seva trajectòria enfront del Govern de Catalunya. Et recomano que llegeixis el llibre d’Enric Vila sobre Companys. 

2. He anat a tres xerrades de Xirinacs. I ho sento: no comparteixo la seves eines en la consecució d’uns ideals finals que de ben segur compartim. Jo crec en els objectius de fons del que defensava Xirinacs – per descomptat!- i crec que era un home honrat que ensenyava totes les seves cartes en el joc. Només per això ja em mereix el màxim respecte. Tan de bo tots els polítics o catalanistes fessin igual.

3. El tercer punt, si em permets, el contesto amb un fragment d’un article del Jordi Graupera que sempre té l’art d’expressar de forma brillant el que un vol dir. “Si l’única manera de deixar de ser espanyol és deixar de ser, és que la vida i la lluita no valen la pena. Sé que aquest no és el seu llegat. La traïció, que Xirinacs veia en tots els polítics, és també una manera de jutjar quines han de ser les renúncies davant de la vida. Catalunya fa anys que va triar la vida, la vida còmoda si vols , amb el benentès que els que només volem ser catalans pensem que mentre hi ha vida hi ha camí a fer. El catalanisme sempre ha volgut ser una forma d’èxit vital, no un argument per a la immolació. Perquè en vida mai no hi ha punts ni solucions finals. Xirinacs ho sabia i resistia. La mort al bosc ha estat una manera d’assenyalar la nota que volia que llegíssim, perquè només el que és viu serveix. La meva nació és sobirana quan tria la vida. Morir per això és legítim, noble, digne. Viure per fer-ho possible també. De Xirinacs val el que ha valgut la seva vida, més que el final. El mateix passarà amb la seva nació.”

4. Crec que Xirinacs va donar la cara per Catalunya en tot moment i amb la noblesa més gran que es pot demanar a qualsevol persona que creu i lluita per la consecució d’uns ideals. Per això en el final de l’article ho dic: “Llastimosament de profetes de la valentia que van ensenyant paquet per les cantonades en tenim molts –massa!- al nostre país. Ara bé: d’herois del treball diari en tenim pocs. I crec que ningú dubte que Xirinacs n’era un d’ells“. Xirinacs no era dels que va “traient paquet per la cantonada” –valguem Déu!- el que jo em referia són tots aquests que van cridant i pintant les parets per un projecte que alhora de la veritat no acaben fent res per la Catalunya que prediquen.

En fi, espero haver respost. Si no és així estic a disposar. >>