Superar-se
Escrit per Guillem Carol a la categoria General12 des. 2007 | 10 ComentarisEl bar del CCCB. Un noi d’uns 17 anys. Prim, cabells llargs, llavis diminuts, mirada de fil de navalla i en cadira de rodes. Al seu costat hi havia una noia amb cara de sorpresa, segurament, més gran que ell.
Dues aigües i varen començar a parlar. De fet, parlava el noi: la noia es limitava a fer preguntes i anotacions.
El noi, es deia Albert. Explicava que fins els quatre anys era un noi corrent. No va ser fins als 5 anys que li van diagnosticar la mononucleosis que més tard li va provocar leucèmia aguda. La malaltia que el va tenir reclòs durant gairebé dos anys entre hospitals i casa seva. Fins als 9 anys va estar en tractament. Les conseqüències d’aquest –explicava l’Albert- van ser devastadores: ara va en cadira de rodes ja que el seu moviment s’ha reduït en un 71%.
Tot i això, ell mai no s’havia resignat. Actualment, tot i l’odissea, continua fent el curs que li pertoca: 2n de Batxillerat. Però amb això no s’acontenta pas. Des dels 14 anys que viatge pel món tot sol fent autoestop. Ha viatjat per mitja Europa incloent països com Bòsnia, Sèrbia, Croàcia o Hongria. Però també ha estat als Emirats Àrabs, Tailàndia, Malàisia i Singapur. Aquests viatges els fa sol, amb la cadira i una única motxilla. Es desplaça fent autoestop, dorm en platges, parcs, jardins o a cases on el conviden. Explicava que poc dies es paga ell el menjar, la majoria el solen convidar. Va dir que aproximadament es gastava uns 2 euros cada dia quan viatja.
Mentre l’Albert explicava tot això, jo, completament estorat ho escoltava des de la taula del costat. No m’ho podia arribar a creure. No podia marxar d’aquell bar sense parlar amb ell. Vaig pensar en presentar-m’hi. Després, però, vaig desistir pensant que quedaria malament dir-los que feia gairebé dues hores que els estava escoltant. Vaig anotar en un full tot el que li volia dir i li vaig demanar al cambrer si els hi podia donar la nota quan anessin a pagar. Jo vaig marxar. Al cap de dos dies l’Albert es va posar en contacte amb mi i vam quedar per dinar. Realment una vida de pel·lícula la seva.
Només dir-los que avui l’Albert està al Japó. Sí: tot sol amb la seva cadira i fent autoestop.
10 Comentaris a l'artícle “Superar-se”
Deixar un Comentari
Quí sóc ?
YouTube
A banda de la història, emotiva i extraordinària, em sembla excepcional les teves dots i sagacitat de periodista. Molts escoltem converses, per pura curiositat, d’altres les escolteu i en traieu, una història i un article. Enhorabona!
Totalment d’acord amb l’amic Safont: molt bon article!
Una abraçada
Aquest és l´heroi. D´aquest s´haurien de fer pel·lícules, oi Amenabar i Bardem?
Jo i uns amics meus el vam conéixer per Setmana Santa quan anavem cap a Eslovènia i ell cap a Croàcia. També ens ho va explicar al tren que ens portaba de Venècia fins a Ljubljana i que també anava fins a Zagreb i Budapest. La veritat que una vida interessant però també, ens va semblar a nosaltres, que una mica perillosa per la seva edat, encara que en aquest món tot són aventures. Al final també li vam agafar el mail i el telèfon però no ens vam trucar mai. Ens va estar explicant que havia sigut anarquista i que havia viscut en comunes, quan, al principi que era més jove, només viatjava per Espanya. El vaig trobar molt sociable i obert i ens va explicar un parell d’anècodetes de com havia dormit en castells perduts a Escòcia, etc. Doncs res, que m’ha fet gràcia veure l’article ja que m’ha recordat aquells moments.
Salut i segueix escrivint! (i tenint curiositat)
Valentí
Una bona història per a una persona notable.
ostes Valentí quina casualitat!!!
Per cert, Moré no entenc això de “persona notable”…
De veritat que la historia ajuda però un article molt bo i una vida exemplar.
Un model que hauria de ser conegut per tothom. La típica historia que podem sentir a les tele-maratons però que no hauria de fer-nos canviar el canal.
Encara recordo aquell dia que estava amb l’Èric a la ràdio que va venir, tot sol, des de l’estació fins als estudis de Ràdio Arenys 91.2 FM. I mira que la riera d’Arenys de Mar, no és un camí planer eh…
M’ha fet molta il·lusió veure aquest nano de nou, sobretot perquè Catalunya haurà vist que l’esperit de superació té un nom, es diu: Albert Casals.
[...] “Superar-se” per Guillem Carol [...]
acabo de veure el club i a ki estaven entrevistant? a l´albertttt!!! sesese….
fa exaktament 2 anys k no el veig i malgrat el kabell blau no a kanviat en res… El vam coneixer com dic, ara fa dos anys, a l´acampada jove (san celoni) i ens va explicar la seva historia; de primer no ens ho vam creure. Però vage, resulta que tot era veritat.
Ens deia que viatjava pel mon sol, que va anar a l´ultim concert d brams també sol, i que la gent el solia convidar quan deia que tenia set o gana; ja ens agradaria a molts de nosaltres haver viatjat tant com ell…
Val a dir doncs, que la cadira no li ha servit d´obstacle per a res. Ni per impedir-li d´anar a l´acampada i permetre que ens coneixem.
Espero que ens trobem aviat albert!
salut