Assaig de poètica (cafè parisenc) per Jordi Llavina

         El cambrer, quan li duia el cafè amb llet, ha estat a punt d’ensopegar amb la corretja d’un gos —és un bar que deixa entrar gossos. La tassa del garçon ha tremolat en el suport del platet, i el cafè amb llet l’ha desbordat una mica. El plat n’ha recollit l’excedent. 

         Ha anat treballant, amb la tassa buida a l’esquerra i el platet a la dreta. Desplega dos diaris, que llegeix picant breus d’aquí d’allà. També té un quadern obert i hi va anotant coses. Hi ha un sobret de sucre a mig gastar. Se n’escapen uns quants granets damunt la taula. Podrien ser macs blancs de pols en una riera. Algunes taques de tinta damunt la pàgina semblen peixos foscos, de formes barroques. Unes ics com espines de peixos descarnats. 

         Al cap d’una hora i mitja, ha donat per concloses les seves notes i ha plegat els diaris gastats, que llençarà en una paperera. Desa el quadern a la butxaca de l’abric, que, amb el dia que fa, ja resulta innecessari. Som, però, encara, a final de febrer. 

         Abans d’anar-se’n cap a les seves preocupacions domèstiques —estendre una rentadora de roba blanca, la reparació d’una de les potes del sofà— toca l’interior del platet, i constata que la taca de cafè amb llet és ben seca. Ja no és, per tant, cafè amb llet. No és molla, aquesta ombra ocre (més fosca que el cafè amb llet, com la sang seca és més fosca que la fluent). Allò ja no és cafè amb llet: només n’és un reflex. La malenconia no és dolor. Només el reflex del dolor que sentim per la pèrdua d’algú o d’alguna cosa que hem estimat —o que hem freqüentat. Si ara s’humitegés un dit i fregués l’interior del platet i, tot seguit, es dugués el dit a la boca, tornaria a sentir gust de cafè amb llet. Això és, segons com, escriure el poema: humitejar-se el dit. 

         (De vegades, demana una tassa buida per refredar el cafè amb llet, que li han dut massa calent i li bleiria la gola. Abans de transvasar-lo de la tassa encesa a la freda, pensa que la taca invisible del líquid inexistent de la tassa buida que ha estat a punt de trabucar-se damunt el suport del platet, li inspira una vaga malenconia per alguna cosa que no sap determinar. Ho entén quan, després d’humitejar-se un dit, el suca en l’ombra blanca del plat i escriu aquest poema.)