Quan només et queda el plor

Les cinc de la matinada. Condueixes tranquil·lament pel camí que t’ha de portar a casa. De cop veus un cotxe negre enfront teu. L’intentes esquivar i et tires contra una vinya. Xoques. Escoltes impactes per tot arreu, van caient bocins de vidres esmicolats sobre teu i no saps com reaccionar. T’agafes amb totes les teves forces instintivament al volant però el cotxe no para. Vas xocant sense veure-hi el final. Reacciones i fas un cop de volant. El cotxe s’atura. Silenci. No se sent res. Mires al teu voltant. Tens partícules de vidres escampades per tot el cos. Et descordes el cinturó –gràcies a Déu que el portaves!- i surts del cotxe. Les cames et tremolen, les dents t’espeteguen unes contra les altres, intentes parlar però no pots. No et surt la veu. A la llunyania veus que el cotxe negre resta aturat. Vas cap a ell. És la teva esperança, la teva salvació. T’hi apropes el més ràpid que pots. Ja hi ets. Poses la mà damunt la freda carcassa del vehicle. De cop el cotxe, sense donar cap mena d’explicació, fuig. Fill de puta, cabró, desgraciat. Et quedes sol, emmudit i assegut al mig de la carretera sense forces. Tan sols et queda el plor.