La xarxa (I)

El fenomen dels blocs, twitters, facebooks, flickrs, diaris digitals, fòrums, etcètera és brutal. La fragmentació i la dinamització de la informació que comporten totes aquestes eines digitals és espantosa. Una persona qualsevol pot convertir-se en comunicador –no pas en periodista, deixem-ho clar- amb un simple PC i un mòbil. 

Avui mateix seguia la sessió de control al Parlament a través dels twitters de l’Albert Batalla i del Carles Puigdemont, llegia a través de l’exgrup de suport del facebook el linxament mediàtic que està realitzant el grup de sicaris de Puigcercós a la periodista de l’AVUI Sandra Arenas i mentrestant mirava el ““programa”” que fan Trallero, Rius i Girauta a e-tv. 

Ara bé, en tot aquest conglomerat d’informacions i contrainformacions hi ha un qualitat que està en joc. La qualitat que, des del meu punt de vista, hauria de marcar la diferència entre els mitjans “de tota la vida” i les noves eines que ens serveix la xara: la credibilitat. 

Als mitjans convencionals els hi han sorgit un seguit de competidors molt importants. Uns competidors que, a més a més, abracen un ampli ventall de continguts. Opinions, notícies, vídeos, àudios i un llarg etcètera de continguts estan a l’abast de creació qualsevol persona. A part, no es necessiten grans mitjans per dur-ho a terme. Amb poca cosa ja es passa. 

Ara: com sabem que allò és vàlid? Com sabem que aquell producte no és una estafa? És aquest terreny, des del meu punt de vista, on han de jugar els gran mitjans de comunicació. La fiabilitat i la credibilitat hauria de ser el camí.