Home dels turons II o refundar sense destruir (18/06/07)

Entre la classe política nacionalista catalana existeixen abismes, crec que hores d’ara, ja insalvables. S’han fet molt mal. Massa mal. Uns i altres, altres i uns alberguen molt ressentiment. Però bé, tampoc és qüestió de mirar qui dels dos la té més gran. Les dues parts en són culpables. Uns per haver fet A quan podien haver fet B i els altres per fer B quan podien haver fet A. Com he dit abans: tampoc és qüestió d’entrar en la ridícula i estèril discussió de mesurar qui la té més gran. Això, no ens porta en lloc si el que volem de veritat és construir pons entre les dues derives. En tota novel·la quan s’arriba a tal punt de conflicte solen haver-hi dues sortides. Un punt d’inflexió del tot necessari que busca revitalitzar l’argument. Una, i la més poc usual, és demanar perdó. Entonar un públic “mea culpa” per netejar les consciències i tornar alçar la cara. L’altra, és fer corre sang. Matar al líder –o líders- perquè deixin el comptador a zero, les mans netes i la via lliure. En ell s’han de dipositar totes les culpes i frustracions. Jo, si us he de ser sincer, en els “mea culpa” hi crec poc. Molt poc. I més, si tenim en compte l’actual llatinització que pateix la política catalana. La nostra cultura, a diferència de l’anglosaxona, és de sang i fetge. I si pot ser, en grans quantitats. Demanar perdó no va amb nosaltres. Necessitem veure el cadàver per creure de nou. En resum, que per renéixer hi ha d’haver sang.

Està molt bé que creem nous projectes i redefinim els vells conceptes. És del tot necessari i és la nostra obligació. Hem de tenim una nova baralla de cartes i un nou repartiment però potser també fora necessari tenir uns nous actors. Això vol dir oblidar el passat? Per descomptat que no. S’ha de tenir present. Tant les victòries com les derrotes. Ja que nosaltres partim d’una nova perspectiva que ells no van tenir. Ara bé, no hem de deixar que aquests homes ens relenteixin el pas. 

Com va escriure Espriu: a vegades és necessari i forçós/ que un home mori per un poble/ però mai ha de morir un poble per un sol home.