Combinar pragmatisme i utopia: una vocació d’alquimista [Crònica a Carles Campuzano]

Clica [AQUÍ] per descarregar la crònica.

La feina d’un polític no és gens fàcil. Sovint és menystinguda, insultada i trepitjada. Alguns s’ho han guanyat a pols. Altres, per formar part del mateix gremi, viuen de les externalitats negatives dels primers tot i no ser-ne generadors.
Al capdavall la seva feina és complicada. Molt complicada. La gestió dels somnis amb la realitat és una feina d’alquimista. S’ha de ser brillant per fer-ne una bona combinació sense que aquesta t’exploti a les mans. Si hi poses més pragmatisme que utopia t’acusen de fenici, de botifler i de venut. Si, per altra banda, hi aboques més utopia que pragmatisme t’incriminen l’etiqueta de somiatruites i de no tocar de peus a terra. Nietzche va escriure que tots els ideals són perillosos ja que tendeixen a rebaixar i estigmatitzar la realitat. Tot i això, el brillant filòsof alemany tenia ben clar que aquesta perillositat era totalment imprescindible com a remei provisional.
El que és evident i, segurament, incontestable és que una combinació d’aquesta magnitud no es pot fer des d’un despatx o un escó. O no només des d’un despatx o un escó. Ni des del carrer Còrsega ni des del carrer Nicaragua es guanyen eleccions. S’ha de trepitjar carrer, olorar cap on va la gent i notar com l’alè de les preocupacions es refrega pel teu clatell.
Aquesta virtut, que per alguns pot ser molt simple, no està a l’abast de tots aquells que es dediquen a la política. Com a mínim no tots aquells que es dediquen a la política ho  practiquen amb la mateixa intensitat. N’hi ha alguns que, fins i tot, no ho practiquen.

 Doncs bé, tot i sonar molt a raspallada, des que segueixo la trajectòria del congressista Carles Campuzano sempre m’ha semblat un polític exemplar. Està fet de bona pasta i sap combinar de forma brillant el somni i la realitat. Sap perfectament que, molt sovint, el bé comú passa per sobre de les conviccions d’un mateix. I aquí és quan es posa de relleu la grandesa d’un polític: quan accepta que l’acord d’una globalitat d’individus és més rellevant que els anhels d’un mateix. S’ha d’apuntar alt, per descomptat. Però sempre tenint en compte que vius en una societat terriblement diversa.

 Campuzano no té cap mena de complex per visitar col·lectius d’immigrants, d’homosexuals o de discapacitats. No li cauen els anells per visitar fires, fer xerrades a pobles remots perduts a les muntanyes o per sopar amb joves somiadors. Per altre banda, té ben clar quin camí ha de seguir la seva pàtria, sap com ha d’avançar i refusa per complet els estirabots estèrils. La seva professió és vocacional, fet que facilita sempre qualsevol feina.

 Baltasar Porcel, un dels millors entrevistadors del nostre país –tot i que actualment ja no exerceix com a tal-, va fer una brillant entrevista a Jordi Pujol l’any 77 quan aquest encara no havia concorregut a les eleccions catalanes. En aquesta interviu s’hi repassava la vida associativa, empresarial i política del personatge. L’entrevista finalitzava amb una pregunta, segurament la més innocent de totes, però que podria definir de forma diàfana la manera de fer de CiU i, al mateix temps, de Carles Campuzano. Pujol diu a Porcel que, un cop s’acabin les eleccions, marxarà amb la seva esposa uns dies a l’estranger. Explica –no molt convençut, però- que hi aniran a reposar. Porcel, en escoltar la resposta, li suggereix que marxin al Nepal. Pujol, llavors, en una resposta enèrgica i taxativa, etziba que “res de països exòtics” ja que diu preferir “els països que cauen dins la seva òrbita i que pot controlar”.
Aquesta declaració d’intencions és altament extrapolable a Carles Campuzano. Potser no a CiU però sí a Campuzano. En un temps d’exabruptes incompresos, llançaments de tinta sense fonaments i malgastaments d’esperma per intentar marcar paquet és necessari que algú s’aturi a reposar. Falta serenitat, llunyania i reflexió. Parar, mirar on som i decidir on volem anar. Si s’actua amb tranquil·litat, mesurant les paraules i rebutjant els estirabots a la senyora Pèrez –un altre emblema d’un insigne personatge vilanoví- de ben segur que ho agrairà.