Laura Perez

Aquesta setmana tenia moltes coses per dir. Volia parlar del patètic debat a TV3: de la demagògia barata que va fer-hi Saura I (l’esquerra intel·ligent) amb la immigració, del monòleg que va fer el candidat Montilla o de que ara resulta que Carod és (neo) liberal. Volia parlar de les entrevistes del professor Sala-i-Martín i preguntar si el meu nebot pot aspirar a ser President de la Generalitat perquè als tres anys ja se sap la primera estrofa del Virolai. En fi, que volia parlar de moltes coses.
Però en obrir el 3d8 la setmana passada vaig trobar-hi l’esquela en memòria de Laura Perez, la meva professora de 3r i 4t de primària, i se’m van gelar les benes. No vaig poder avançar de pàgina i m’hi vaig quedar garrativat mirant la seva foto fixament als ulls. Uns ulls que destil·laven tendresa i amor. Tot allò em va fer recordar aquell dia. Vaig recordar com ens van anunciar la seva mort quan jo feia 6é a l’escola Sant Ramon. Vaig recordar tots aquells nens mocosos plorant desesperats al mig de la classe perquè se’ls hi havia mort la seva professora, i davant seu, una jove mestre que no sabia com calmar-los. Vaig recordar aquella església de Santa Maria plena a rebentar per donar l’últim adéu a la professora Laura. Vaig recordar com una noia amb un ram de rosses vermelles es va acostar, impertèrrita, al fèretre per dipositar-lo. Els meus primers records van ser molt amargs i durant el dia no hi vaig poder deixar de pensar.
La Laura va ser la primera persona, que als nou anys, em va dir que li agradava molt com escrivia. De fet, encara guardo un full seu en que em deia,amb aquella típica cal·ligrafia de mestre de primària, que li agradava molt com escrivia els contes. La Laura va ser la persona que em va afeccionar realment a llegir i em va fer comprar el meu primer llibre. Encara recordo, com si fos ara, les últimes classes de divendres a la tarda quan la Laura es posava al mig de la classe i ens llegia uns llibres de monstres. Aconseguia tenir tota la classe callada, no se sentia mai ningú, mentre ella llegia amb una dolça veu les fantàstiques aventures d’aquells monstres. Aconseguia que perdéssim la noció del temps i ens deixéssim portar per la seva veu tranquil·la. De sobte, ella deixava de llegir, perquè ja era hora de marxar, i tothom li pregava a crits que continués.  Amb ella vaig aprendre molt més que simples sumes, restes i cal·ligrafia. Ella no em va ensenyar em va educar. Em va inculcar uns valors com poques persones ho havien fet fins llavors. La passió que posava en les seves paraules em van arribar molt endins. Aquell dia, jo, vaig ser dels pocs nens que no va plorar. No m’ho podia arribar a creure. Perquè de fet, la Laura no ha mort, jo i molts d’altres, avui encara la recordem.