Entrevista a Carles Campuzano

“Les esquerres catalanes i espanyoles són les esquerres europees menys modernes”

Quedem amb el Carles Campuzano a la plaça de l'Ajuntament de Vilafranca. Ell més tard té un seguit de mítings per la comarca: “ha de passar el rasclet” del president Pujol. Però abans de partir té dos hores per xerrar i allunyar-se del dia a dia de la vida política. Carles Campuzano és un dels diputats més en forma del Congrés. No em refereixo físicament, que també, si no del seu intens currículum parlamentari a Madrid. Campuzano, que ja porta més de deu anys al Congrés, i sap millor que ningú quina és el dia a dia del “infern mediàtic de Madrid” fet que no el fa allunyar, de cap manera, de l'objectiu de la seva política: treballar per Catalunya.

- Fa dos dies buscant texts relacionats amb vostè  vaig veure una entrevista on se li adjudicava la presidència de Catalunya pel 2026. Com va anar això? 
- (riu) Mira un home va demanar-me fer una entrevista per una secció que té en un diari digital i quan me la va enviar vaig trobar-me amb l'original sorpresa que l'havia titulat així!
- I què, ja si veu, no?- La veritat és que no. Suposo que li vaig caure bé i en un gest amigable va titular-la d'aquesta manera.

- I bé, com es va iniciar en el món de la política?
- Bé, jo era un nano estrany, tot s'ha de dir, i a les eleccions del 77, quan tenia pocs anys, em van portar a escoltar el míting de Pacte Democràtic a Vilanova. I resulta, que em va agradar tant que vaig agafar el tren, tot sol, per anar a veure el mateix míting de final de campanya a Barcelona.

- Coi!
-Suposo que hi havia una fascinació per part d'un nen petit que anava a una escola, l'escola Llebeig, que estava vinculada a una gran corrent catalanista, progre, en la que hi havia molta participació i discussió per part dels alumnes. I suposo que aquest ambient escolar i un cert ambient familiar va fer que tingués aquell interès per la política. Més tard, vaig començar anar pel local de Convergència de Vilanova ajudant a fer coses. Llavors a l'any 81 l'Esteve Orriols , que va ser alcalde de Vilanova i que és diputat al Parlament de Catalunya, ens va dir a un grupet de joves que fèiem COU si volíem organitzar el col·lectiu local de la Joventut Nacionalista de Catalunya.

- I no ho veien estrany els teus amics això de la política?
- Sí, però de fet, jo, aquella època anava a l'escola amb el Francesc Marc Álvaro, que en tan que més petit suposo que era encara més “raru”que jo, i amb ell recordo que li podia parlar de coses d'aquestes. Però jo també era un nen molt tancat en les meves lectures. Jo cada setmana anava a comprar el “ Canvi 16” i més endavant “El Canigó” i d'altres. Era un nen bastant tancat en si mateix que trobava en la lectura un refugi.

- Això amb 14 - 15 anys?!
- Sí! De fet, imagina't quin ridícul passejar-te per l'institut, fent primer de batxillerat a Vilanova, amb els adhesius de Convergència...

- ...
- Doncs sortia de casa ben content i orgullós amb els adhesius posats!

- Ara això, suposo, seria difícil trobar-ho. Possiblement ara hi ha un cert desencís en la política.
- Home... mira aquest desencant ja el portem des del 79-80! Jo recordo que just quan només havien passat 4 anys de democràcia ja es parlava del desencant i que les expectatives que havia generat la mort de Franco no s'estaven complint. Això feia que els moviments juvenils amb més capacitat de captar gent fossin col·lectius d'extrema esquerra extraparlamentària. I bé, jo en aquest context també era raru perquè un nen de 17 anys que és de Convergència no era massa normal! Lo normal de l'època era ser d'esquerres.

- Bé si fa no fa com ara. Ja que Arcadi Oliveras defensa obertament el sistema marxista i poca gent s'escandalitza.
- Això hi ha un llibre que ho il·lustra molt bé aquest fet que l'esquera europea mai ha estat crítica amb el comunisme. El llibre parla d'una reunió d'antics comunistes a on perfectament poden recordar, sense cap tipus de vergonya, quan eren membres del partit comunista britànic. En canvi un grup d'homes que recordessin el seu passat feixista, avui, els hi faria vergonya. I aquesta defensa moral entre dos totalitarismes és totalment inacceptable. Si l'Arcadi Oliveras, que jo el conec personalment i és bona persona, reivindica avui en dia la planificació de l'activitat econòmica només cal que miri on avui encara hi ha planificació econòmica com la gent és cada cop més pobre.

- Si avui en dia la UJ o NNGG fes una campanya dient “Folla't la dreta” possiblement hi hauria un daltabaix considerable!
- Diguéssim que els partits que es diuen ser d'esquerra han partit durant molts anys de la superioritat moral de creure que qui defensava els valors positius com  el progrés,la igualtat i la llibertat eren només ells i que la dreta només defensava el poder i el no avanç de la societat. La pregunta que ens hauríem de fer ara és si això s'ajusta amb la realitat. Ja que jo crec que, ara, no és així. De fet, segurament les esquerres catalanes i espanyoles són les esquerres europees menys modernes en comparació amb Europa.

- I Convergència, actualment, on la situaries?
- El votant de Convergència el situaria en un espai de centre, centre-dreta mentre que la seva política la pots situar en un centre, centre-esquerra.