Entrevista a Enric Vila

“L'Esquerra Republicana dels anys trenta és el Tripartit”

Igual que va fer Francesc Marc-Álvaro en Els assassins de Franco , Enric Vila, ha decidit laminar i dissecar els falsos cromos que li havien donat des de petit per explicar en el llibre Lluís Companys la veritat no necessita màrtirs que “l'autèntic 1714 varen ser el 19 i 20 de juliol de 1936” i que un dels seu protagonistes, el nostre santificat president màrtir Lluís Companys, no va ser res més que un home mogut per la bilis de l'èpica del moment i la mediocre vanitat de passar a la història. Tot això, ho ha explicat en un llibre difícil de digerir pels romàntics amants de l'èpica però necessari per un país acostumat a les grans gesticulacions que ens fan oblidar que el dia a dia també s'ha d'anar de ventre.

Guillem Carol Vallès

-Franco va fer un favor a la memòria de Companys matant-lo?

- Això és el que van dir alguns militars.

- I l'autor del llibre què diu?

- A curt termini fa un favor al catalanisme, ja que durant els quaranta anys del franquisme la figura de Lluís Companys es converteix en un símbol que revifa i revaloritza una ideologia, el catalanisme, que havia quedat totalment desacreditada al final de la Guerra Civil. Però alhora, també és cert que aquesta mort impedeix una, més que necessària, autocrítica en una ideologia que necessitava crear unes bases sòlides. Llavors el que ha passat, crec jo, és aquesta fugida endavant, amb por de mirar enrere, que va fer el catalanisme.

- I per què aquesta autocrítica?

- Perquè hi ha un punt en que tothom necessita trobar unes justificacions. És a dir, tothom necessita agafar-se a alguna cosa, per petita que sigui, per poder seguir endavant. I Companys, pel catalanisme, va ser aquest punt on agafar-se. Però bé, després, també tothom, necessita fer una autocrítica i una revisió de quines han estat les culpes d'allò que li ha passat.

- Així, entenc que Franco ajuda a la memòria de Companys matant-lo i convertint-lo en màrtir?

- Evidentment, Franco li fa un favor a Companys com a figura. Si més no li dóna una gran oportunitat de passar a la història d'una manera digne.

- I per què aquest llibre setanta anys després de la seva mort?

- La veritat és que no ho sé. Això s'hauria de preguntar als historiadors que han estat aquests trenta anys investigant en la història de Catalunya. Jo suposo que la meva generació és la primera que no ha viscut el franquisme i ha nascut sense complexos.

- En el llibre es veu clarament que el catalanisme de Companys surt més de la necessitat del moment que d'una creença pròpia. Vostè creu que avui en dia militaria el PSC?

- Sí, totalment d'acord. Però és que fa setanta anys tot era molt diferent. L'ERC d'avui no té res a veure amb la de fa setanta anys. L'esquerra d'ara té molts més punts en comú amb Estat Català que amb esquerra. Perquè l'Esquerra Republicana dels anys trenta és el Tripartit. Hi havia la part gruixuda que eren els federals, possiblement els més preparats; una més reduïda que eren els independentistes, gent poc preparada i molt donada a la gesticulació; i socialistes, un grupet cosmopolita de ciutat.

- Llegint el llibre i veient què discutien abans i comparant-ho amb el que discutim ara a un li queda la sensació de que no hem avançat gaire?

- Sí. De fet, només cal mirar l'espectacle de les banderes a la consellaria de Governació d'aquests dies. Una escena molt semblant la va protagonitzar Dencàs sent conseller de Governació, també.

- I això?

- Mira, molta gent s'ha estranyat molt pels resultats d'aquestes eleccions i es posen les mans al cap en veure el Montilla de president, però a mi, la veritat, és que no m'ha estranyat gaire!

- ...

- El país dóna pel que dóna. I d'allà on no n'hi ha no en raja. El que hi ha és això: o ho acceptes tal i com és o canvies de país.

- El gran problema de Catalunya, a diferencia d'Espanya, és que en moltes ocasions els interessos personals passen per sobre del país?

- Aquesta és la gran feblesa: no hi ha prou gent disposada a mullar-se pel país. Això per un cantó. I per l'altre, és que la poca gent que està disposada a mullar-se pel país no estan prou preparats per dirigir-lo. Siguem sincers, si Companys és president és perquè no hi ha ningú amb prou collons per posar-s'hi davant en aquell moment. La culpa no és de Companys, la culpa és de la gent que l'ha col·locat de president.

- Això passa ara?

- Sí, ja que al capdavall, d'alguna manera, el president no és res més que el ciutadà exemplar. És a dir,el reflex de la societat.

- I Montilla ho és?

- Sí.

- Llavors Pujol no ho era?

- Sí que ho era. De la mateixa manera que ho va ser Macià o Companys.

- Doncs de Pujol a Montilla, per difícil que sembli de creure, només hi van quatre anys!

- No, n'hi van vint-i-tres! Pujol comença als vuitanta. Ell sap interpretar el país en un moment i guanya. Però després no sap establir un equilibri entre la seva interpretació del país i la realitat del país. Fins el punt que aquest “ adaptar-se al país” ens ha portat a Montilla.