Entrevista a Feliu Ventura - Cantautor

Pels voltants de les 10 arribo a Sant Pere de Riudebitlles. Havia estat tota la tarda intentant contactar amb en Feliu per fer-li l'entrevista amb un mòbil que m'havia donat el Cesk Freixas. Tots els intents van ser frustrats per un contestador que m'anava repetint: “Feliu no s'hi pot ficar. Deix un missatge i ja et trucaré.” Li vaig deixar al voltant de 4 missatges però res, en Feliu no va respondre. Jo no em vaig donar per vençut i després del magistral conçert vaig dirigir-me cap a ell i li vaig dir: “ Feliu, sóc Guillem Carol, et puc entrevistar?” En Feliu va acceptar sense cap “però” i va començar l'entrevista. Els entesos en el tema m'havien descrit Ventura com la guspira que ha aconseguit fer despertar a un món que havia quedat força desèrtic després de la transició. Pels qui encara no hagin tingut l'oportunitat d'escoltar-lo el dimecres 6 de setembre té previst tornar a trepitjar terres penedesenques. Aquest cop serà acompanyat de Lluís Llach i Cesk Freixas a l'Ateneu de Sant Sadurní.

- Què et va portar a cantar?
-Bé, a mi sempre m'ha agradat llegir i escriure. I un dia vaig descobrir que una manera d'escriure i de llegir era cantant. Vaig veure que cantant podia transmetre el que pensava i el que sentia.
- Com s'explica que la cançó d'autor prengués tanta força durant la transició i després tan sols s'alimentés d'uns pocs supervivents com Llach o Raimon i no veiés néixer nous cantautors fins fa quatre dies?
-Jo penso que hi va haver un moment que la gent va canviar de jaqueta amb molta facilitat. I quan va acabar la transició no interessava una veu crítica que a més era un altaveu de masses davant de grans auditoris. I a poc a poc es va anar apagant el recolzament a la cançó reivindicativa. Si més no per part institucional no hi va ser. I això va provocar que gent tragués un sol disc i en veure que no es podia guanyar la vida, plegués.
  - Però en canvi amb el rock català, que també es considera reivindicatiu, això no va passar!
-Bé, aquest és un tema complicat. Ja que el rock català és un altre fenomen social. I a més no es pot considerar un moviment nou degut que ja es feia rock des de molt abans.
  - Però la reivindicació en el rock va començar al mateix temps que en el cantautor, no? I per un cantó els cantautors van quedar estancats i el rock va créixer!
-Aquesta és la sensació que es té! Perquè hi van continuar havent-hi cantautors i creació artística. El que passa és que van ser silenciats. De creació n'hi va haver, el que no es va produir va ser l'emissió pública d'aquesta.
- I per què aquest silenci en els cantautors i no en el rock català?
-La veritat és que no ho sé.
  - Tu creus en el poder de la cançó per canviar les coses?
-No. La cançó no és l'eina per canviar el món. El món el canviem les persones i la cançó l'únic que pot fer és acompanyar. De fet, hi ha una frase d'Allende que deia “no pot haver-hi revolucions sense cançons”. No se li pot exigir a la cançó, que és una cosa excessivament fràgil, el paper d'haver de canviar les coses. És molt fàcil pensar que les cançons canviaran les coses. Els que hem de treballar per canviar som nosaltres. - Però personalment sí que et deu haver canviat la cançó?
-He aprés molt, és cert. El fet de poder portar les cançons a diversos llocs m'ha conduit a conèixer gran diversitat de gent. I en certa manera això et fa obrir mires i entendre el món des d'altres perspectives.
- Canviant de tema. El que sí que és curiós, o preocupant, és que tots els cantants valencians amb consciència nacionalista vingueu a cantar a Catalunya, no?
-Home, el veritable problema no és aquest precisament. El gran problema és que els cantants del Principat no poden venir a cantar al País Valencià. Però que els valencians actuem ací és un símptoma més de normalitat. No és una cosa de refugi folklòric sinó un símptoma més de normalització.
- El discurs que el País Valencià està “tocat de mort” pel que fa al tema identitari està molt arrelat. Però és cert?
-Jo no crec que estigui tan malament com es diu. És cert que ha guanyat el PP però a la resta dels Països Catalans han guanyat uns altres que no són precisament la panacea ni la solució de les coses. Però jo no en puc fer una anàlisi molt gran d'això. Jo simplement sóc cantant, i puc dir el que veig. I el que veig és que el País Valencià és una societat viva independentment de qui guanya les eleccions. - Mentre cantaves i parlaves durant el concert donava la sensació que només es pot estimar Catalunya i dir-te nacionalista si ets d'esquerres. S'ha de ser necessàriament d'esquerres per dir-te nacionalista?
-Sí, ja que els canvis sempre acostumen a venir de l'esquerra. A mi al menys em costa d'entendre-ho d'una altra manera.
  - Però tu parles de conservar trets identitaris en les teves cançons i discursos, no? Llavors deus ser de dretes? -… No sé què dir-te la veritat… Tu realment creus això?
- Jo només pregunto!
-Jo no sóc polític i el problema està en ací. Quan els cantants ens hem de posar a teoritzar sobre política és que hi ha alguna cosa que no funciona.