Entrevista a Francesc-Marc Álvaro

FRANCESC-MARC ÁLVARO

Francesc-Marc Álvaro tenia tan sols 8 anys quan va morir el dictador. A casa seva no es va obrir cap ampolla de xampany, ni van botar d'alegria; no van fer cap festa, però a ningú se li va escapar cap llàgrima. Simplement, igual que la immensa majoria de nens, aquell dia no va anar a l'escola. Álvaro, com molts fills de la transició, només va ser alimentat de la font històrica progre monàrquica, una història escrita pels herois de la transició que van deixar Franco morir reposadament al llit. Ara s'ha decidit a trencar el tòpic català “del nen no t'emboliquis” per explicar que aquella transició que tothom qualifica de modèlica i d'exemplar va deixar molts forats i ferides obertes. Unes ferides que, per les presses del moment, no es van saber curar. I ara, per desgràcia, encara supuren.

- Com valoraria la transició?

Bé, jo no valoro ni ataco la transició en sí, sinó la fauna. Per mi el problema no és si hauríem pogut fer una altra transició, això ja és història, per mi el problema és si podem explicar la transició d'una altra manera.

Bé, ja sé que és molt difícil, però si l'hagués de puntuar?

És que aquest no és el meu joc. Per mi aquest és un debat de la generació que va fer la transició. Ells són els que es disputen per si la van fer bé o malament. Jo només sóc capaç de dir una cosa: en el moment que la transició conjura les antigues violències, és a dir, que no ens retorna a una guerra civil la podem considerar plausible. El problema d'ara no és si l'haguéssim pogut fer millor o pitjor, sinó el com ho expliquem!

- En tot cas s'hauria pogut anar més lluny?

És que jo no sóc capaç de dir si s'hagués pogut fer millor o si s'hagués pogut anar més lluny.

- Bé doncs, dient-ho d'una altra manera: va sortir massa barata pels franquistes?

Home, està clar que va ser un relat d'impostures. I per tant, en el moment en què unes determinades elits fan el joc d'inventar-se o reinventar uns processos geogràfics, es pot dir que hi ha molta gent que podria respondre de responsabilitats i que en surt guanyant. Però ara el problema, repeteixo, no és qui té la responsabilitat sinó el perquè se'ns explica la mateixa història des del 78.

- Explica en el llibre que hem passat d'explicar la història des de la memòria franquista a la progre monàrquica. Quan creus que s'arribarà a una memòria neutral o, si més no, compartida?

Probablement a mesura que les noves generacions vagin incorporant-se al relat i puguin laminar el relat antic i reescriure'l. Ha de ser la generació que puja qui ha d'estripar els cromos que se'ns han donat.

- Llavors, el tòpic que diu : la història l'escriuen els vencedors queda defenestrat?

Ens hauríem de preguntar qui són els vencedors. Des del moment que la transició iguala els antics vencedors i els vençuts, en benefici d'uns hipotètics vencedors que són aquells que no van viure la guerra, tots es poden presentar com a vencedors per evitar una nova guerra. El que passa és que si miren pel retrovisor veuran que hi ha uns vencedors i uns perdedors. Però en el moment que entrem en el joc els que no hem patit el franquisme, ni hem viscut la transició aquesta línia es borra. Ja no som ni els que van guanyar ni els que van perdre. Com a màxim podem ser una generació que ja en comencem a estar farts que ens expliquin tristes faules!

- Tu encara vas viure la transició. Però fa pocs dies el diari AVUI publicava un reportatge on plasmava que les generacions que pugen cada cop tenen menys clar què era això del franquisme. Això pot ser bo?

Home… jo crec que no és bo que es caigui en l'oblit de les coses elementals. El que no es pot fer és explicar els franquistes i la transició amb dues pàgines al final de curs. S'ha de fer pedagogia perquè es pugui comparar la diferència entre un règim dictatorial i un de llibertats.

- Parlant de desenterrar el passat, ara que s'ha posat de “moda” això de desenterrar fosses comunes! Podríem córrer el perill de destapar una fossa i descobrir que Franco encara no s'ha mort del tot?

Jo crec que la restitució de la memòria dels perdedors del franquisme s'ha de fer. Hi estic a favor intel·lectualment i familiarment, tot i que no crec que això passi necessàriament per la gran cerimònia d'obrir les fosses. Perquè una cosa és el pla simbòlic i un altre és el material. No podem confondre el reconeixement moral a les víctimes amb intentar rebobinar la màquina del temps. El millor reconeixement que podria fer la democràcia espanyola envers les víctimes seria fer, d'una vegada, autèntica pedagogia del valors democràtics. Aquest és un dels grans dèficits que patim des que es va construir la democràcia.