Entrevista a Jaume Mitjans

JAUME MITJANS

El Jaume Mitjans és possiblement la persona que més hoquei ha vist en els últims vint anys a Vilafranca. Va començar arreglant els patins del seu fill i per caramboles de la vida ja fa divuit anys que és el mecànic del Patí Vilafranca. Mitjans ha vist passar juntes, entrenadors i jugadors, però, gràcies al seu temperament tranquil, la seva discreció i la seva gran predisposició, ha restat immòbil al Club fins a convertir-se en un dels personatges més carismàtics de l'hoquei vilafranquí. 
Guillem Carol Vallès 

- Hi ha molta gent que es pensa que el CP Vilafranca i el Mitjans van néixer junts. Però realment quants anys porta al Club?
Doncs mira, vaig començar a afeccionar-me a això d'arreglar patins quan el meu fill va començar a jugar a Sant Ramon, però que estic al Club Patí fa uns divuit o dinou anys.

- I com va començar?
Bé. Com he dit abans, jo vaig implicar-me en l'hoquei al darrere del meu fill. Ell va començar a jugar amb el Club Patí St. Ramon i jo m'entretenia arreglant-li els patins. Després hi vaig agafar afecció, i quasi sense adonar-me'n, ja arreglava tots els dels seus companys d'equip.

- I el salt cap al Vilafranca, com va anar?
Doncs el meu fill no va fer el salt del St. Ramon cap al Vilafranca, però jo sí! M'hi vaig afeccionar i hi vaig continuar. Llavors va resultar que el mecànic del Vilafranca, que es deia Cols, ho volia deixar. I res, va ser anar un parell de dies amb ell perquè em posés al corrent de com funcionaven els equips professionals i ja m'hi vaig involucrar fins al dia d'avui.

- I bé, suposo que amb la seva llarga trajectòria al club n'haurà vist de tots colors!
Mare de Déu si n'he vist, de coses! He vist desfilar de tot: presidents, entrenadors i jugadors de tota mena.

- I bons i mals moments, no?
Bé, això és com tot. Jo recordo com a molt bon any el que es va aconseguir l'ascens a divisió d'honor i es va jugar la copa Cers viatjant per tot Europa. I de dolent és quan es baixa de categoria i s'ha de lluitar de nou per tornar a pujar.

- I entre Vilafranca i Sant Ramon n'haurà viscut moltes, d'històries!
Sí, moltes! Hi ha hagut èpoques que algun president no n'ha volgut saber res, de Sant Ramon, i s'hi ha posat completament de cul. Que, per cert, és una gran equivocació, ja que aquí l'únic que hi perd és l'hoquei a la nostra vila! La rivalitat entre St. Ramon i Vilafranca s'ha de quedar només a la pista. La cosa no ha de passar d'aquí! Un cop soni el xiulet i acabi el partit, la cosa s'ha d'acabar. El que han de fer els dos clubs és col·laborar.

- I vostè que ha rodat molt pel món de l'hoquei, quines mancances veu en l'hoquei de Vilafranca?
Home… de mancances n'hi ha moltes. Però la principal són les hores de pista de què disposa el Club. Al Club li falten hores d'utilització de pista, i això provoca que la base hagi de compartir pista i no puguin entrenar amb tranquil·litat. Amb dues pistes ha d'entrenar la base del Sant Ramon, la del Vilafranca i els de patinatge. Per no parlar dels dies en què hi ha partit entre setmana, llavors ja és un xou! Falten vestidors i els pocs que tenim estan molt antiquats. Jo diria que si mires els vestidors que tenen els grans clubs d'hoquei de Catalunya, a Vilafranca tenim dels pitjors.

- Ara que ha parlat d'hoquei a Catalunya, com es viu l'hoquei quan es va a jugar per les “Espanyes”? Hi ha hostilitat cap als equips catalans?
Ves, depèn de la zona on vagis. A Astúries és dels pitjors llocs. Sempre hi ha una part radical entre el públic que crida de tot contra els catalans. Els jugadors i els afeccionats de debò no diuen res, però sempre hi ha una part radical que diu de tot contra Catalunya.

- I què diuen?
Ui… de tot el que et puguis imaginar! Però bé, tu a callar i a aguantar, que és el que toca.

- I el tema de les seleccions catalanes es comenta gaire?
Bé, a mi em sembla que d'això se n'ha parlat més a Catalunya que a Espanya. Allà no t'acostumen a dir-ne res. Segurament deu ser perquè tota la selecció espanyola és també catalana.

- I el nivell d'hoquei fora de Catalunya, quin és?
És força baix. Hi ha quatre llocs comptats en què tenen una mica de nivell, però en general és baix.

- Bé, aquí tampoc no anem sobrats perquè cada cop hi ha menys gent a les pistes! A què creu que és degut? *
Home, entre el poc recolzament que hi ha i que gairebé mai no veus un partit d'hoquei per la televisió, no és d'estranyar que sigui més normal trobar pavellons amb cinquanta i seixanta persones que pavellons amb cinc-centes o mil.