Entrevista a Mosèn Xavier

“La fe es troba però si te la donen ja parteixes d'una base”

Segur que molts dels lectors s'hauran topat amb el Xavier. Alguns veient hoquei, d'altres als castellers i d'altres a l'església. Xavier Aymerich va arribar a la nostre vila el 1995 en plena Festa Major. Probablement aquest ha estat un fet fonamental alhora que el Xavi, que és com la majoria de gent coneix aquest jove capellà, s'hagi integrar plenament a la vida vilafranquina i penedesenca.

Guillem Carol Vallès

- Vostè creu en Déu?

- Evidentment.

- I què el va portar a creure-hi?

- Home, d'entrada la meva família és creient i això, vulguis o no, ja et dóna una base. Després vaig anar reflexionant les coses i afirmes de forma conscient la teva fe.

- I el mite que diu que la fe es troba?

- La fe es troba però si te la donen ja parteixes d'una base. I evidentment, la fe si no la treballes i la busques, amb la intenció de trobar-la, per tu mateix passa allò que li passa a molta gent: que la perd. Però és cert, que si iniciar-se d'una base és molt més fàcil per tenir-la i conservar-la.

- Deu ser una mica allò del Llach de: “ fe no és esperar, fe no és somiar, fe és penosa lluita per l'avui i pel demà...”

- Sí. De fet, tots coneixem famílies de tradició cristiana que de pares a fills s'ha perdut. La fe si no és treballa és perd, és cert.

- Però tu no vas tenir cap fet concret que et vagi fer creure?

- No, el meu cas ha estat un procés. Un procés que comença per la família i una joventut de reflexió que m'ha ajudat a anar trobant, de mica en mica, en un projecte cristià. Hi pot haver persones que un fet concret els impulsi a fer-se capellà, no ho nego, però el meu no va ser fruit de cap il·luminació sinó d'un llarg procés de maduració personal.

- I les dones no descobreixen aquesta fe?

- Sí, i tant.

- Llavors com és que l'Església els nega el seu ordenament?

- Això són coses totalment diferents. Una cosa és el teu procés de discerniment per fer una opció de vida dedicada a Déu i una altra cosa és si aquesta opció de vida és de capellà, de religiós, missioner o missionera o el que sigui. Això que em plateges demanaria una reflexió molt més llarga que no té res a veure amb el procés de discerniment personal de cadascú.

- Però tu pots fer de missioner en canvi una dona no pot ser ordenada capellà!

- Podria ser que algun dia això canviés però el servei o privilegi de fer de capellà no és una simple qüestió de drets sinó una qüestió de que aquest servei, ja des del mateix Jesucrist, sempre l'han fet homes. Ara bé, és una tradició que podria canviar? Potser sí.

- Creu que l'Església, com a part de la societat, avança un ritme molt més lent que la resta?

- Sí. L'Església és una institució molt antiga, molt gran i molt universal que parant li cosa avançar però quan avança és pensa bé les coses. Potser la nostra societat actual en algunes coses corre massa i en canvi a l'Església li passa, just, el contrari. Vol estar molt segura de fer-lo i potser això genera aquesta sensació de lentitud.

- I aquesta lentitud en una societat que corre no li ha fet perdre creients?

- Potser sí, però crec que hi ha moltes més causes a part d'aquesta

- Vostè ja fa molts anys que esta al Penedès oi?

- Sí, vaig arribar just per la festa major de Vilafranca de l'any 95

- Devies ser molt jove llavors, bé ara encara ho ets, però que deia la gent quan veia un capellà tan jove?

- A la gent li agrada que hi hagi gent jove a l'Església i a tot arreu. Però de fet, aquí Vilafranca sempre hi havia hagut una tradició de capellans joves. Home, evidentment sempre és més fàcil alhora de fer algunes feines com el pastoral que estàs amb gent joves si tu mateix ets jove.

- Vostè abans havia estudiat filologia catalana, oi? Què el va portar a estudiar filologia i després entrar al seminari?

- Jo després de fer BUP i COU no tenia gaire clar que volia ser capellà. Tenia una certa intuïció i em sentia a gust a l'església vivint la fe però fins el punt de dedicar-m'hi i fer-me capellà. Per tant, jo vaig fer la meva carrera i d'aquesta manera em donava més temps per reflexionar i pensar-m'ho.

- I quan vas dir per fer-te capellà segur que molts et preguntaven el per què d'aquella elecció. Tu què responies?

- Que allò era el que Déu em demanava i allò era el que realment a mi em feia feliç.